Redenou.

Tuset Street, modernitat concentrada

Entre mitjan anys seixanta i els primers setanta, gairebé durant una dècada, el carrer de Tuset de Barcelona va convertir-se en Via Tuset i Tuset Street, fet que condensa una breu història de modernitat d’una ciutat que, mirant cap a Europa, intentava posar color a l’etapa de postguerra i el tardofranquisme més ranci. Aquest petit carrer situat entre l’Avinguda Diagonal, on residien les oligarquies, i la Travessera de Gràcia, de famílies benestants, va passar en qüestió de deu anys de ser un tram de solars edificables a un eix comercial amb les apostes més modernes de la ciutat, un seguit d’establiments inexistents als anys cinquanta. Aquest fet no és nou: en realitat a Barcelona és una manera «clàssica» de funcionar, organitzant els eixos comercials temàticament. En aquest cas, però, la innovació, l’aposta pel disseny i la modernitat van ser l’aglutinador. En un context de creixement econòmic (el «desarrollismo »), l’aparició de les agències de publicitat va ser un pas gairebé natural en una ciutat i un país productor i amb un sistema de consum creixent. El fet que les agències publicitàries pioneres escollissin Tuset i els carrers adjacents per instal·lar-hi les seves seus, va atreure-hi un públic concret i sectors de connexió directa amb l’activitat publicitària, com els també pioners dissenyadors gràfics, alhora que esdevenia l’escenari per a la gravació d’espots o per a sessions fotogràfiques. És aquest punt de trobada entre diferents sectors professionals complementaris i una voluntat d’envoltar-se de novetat el que fa interessant aquesta història per construir. «Va ser el fotògraf Oriol Maspons qui es va inventar el nom de Tuset Street i qui va dissenyar una samarreta amb totes les botigues del carrer […], el boom va ser efímer i passatger; en poc temps va tornar a convertir-se en un carrer més amb bars i botigues.»1 La curta història de Tuset ultrapassa l’anecdòtic. Malgrat que va ser breu o efímera, se’n pot valorar la transcendència, tant pel ressò de les publicacions que en el seu moment hi van fer referència com perquè va motivar la realització d’una pel·lícula,2 que, tot i que es pot considerar fracassada en la seva intenció experimental inicial, tenia la voluntat de representar els seus habitants, que pretenien fer de tota aquella amalgama un projecte ambiciós comercialment parlant, que acabés articulant el carrer convertint-lo en una zona de vianants, una idea avançada per a l’urbanisme del moment. Tot i que el projecte de Tuset Street i els seus anhels de modernitat es van anar dissolent al llarg dels anys setanta, resten un parell d’elements vius del que va ser —ara, però, descontextualitzats en un entorn més aviat mediocre com és gairebé tota la part alta de la ciutat—. Aquests testimonis són els restaurants Flash Flash Tortillería, del 1970, i Il Giardinetto, del 1973, ambdós projectats per Alfons Milà (dissenyador) i Federico Correa (arquitecte), que a més d’una aposta innovadora pel que fa a l’interiorisme (cada un amb un caràcter molt propi) també ho van ser per la tipologia de restauració que proposaven. Els interiorismes innovadors, els perruquers trencadors, la indumentària avançada i una pàtina de «divertit» (adjectiu avui en desús però que ens explica l’actitud dominant en aquell moment) convivint en un mateix microcosmos creixent i expansiu cap als carrers adjacents, proposant una Barcelona nova, un contrapunt a tot l’existent, rellegint el passat modernista per crear una nova modernitat. Els anys d’esplendor coincideixen amb els de l’existència d’una publicació també «efímera », el setmanari Tele/estel (1966-1970), lligat al diari de la tarda Tele/eXpres. En aquesta revista Àngel Casas publicava una secció en paper rosa amb el nom del carrer, on es feia ressò dels esdeveniments que hi tenien lloc. Aquesta és la primera experiència de premsa en català de postguerra, que, juntament amb La Cova del Drac —de dia el Drug Store i botiga de Paco Rabanne (BOOM), on Josep Maria Espinàs programava per a la nit recitals de cançó protesta, cantautors i pop en català, amb vinculacions amb la discogràfica Concèntric—, justifica la «defensa» que, més enllà de la fascinació pel Carnaby Street londinenc o la Via Veneto romana, va existir una modernitat genuïna, amb trets particulars donats pel context peculiar del país, que podríem extrapolar a l’arquitectura, el disseny i l’edició, entre altres camps.

foto-22

Un article a la revista Hogares Modernos del 1970 apuntava que «[…] l’esperit de Tuset podem dir que és com una excavació de Troia. A un nivell hi ha una Troia, i per sota la Troia anterior, i així fins a la primera. A Tuset unes excavacions de l’esnobisme permetrien recuperar tres o quatre estrats del gust estètic de la ciutat en els darrers deu anys. Comença l’envidrament managerista i executiu dels primers edificis burocràtics. Passa pel racionalisme envasé [sic] d’establiments seriosos, travessa el revival liberty i el revival del pa amb tomàquet i arriba fins al figuracionisme tel·lúric i espacial en acer, laminat plàstic i color blanc biològic».3 Per relatar aquesta evolució ràpida en la forma d’entendre el disseny, ens centrarem en un dels establiments més icònics del moment, The Pub Tuset, amb el qual Joaquín Gallardo, interiorista que va donar color al carrer projectant molts dels seus locals i pintant els encara existents fanals de color groc i verd, va fer la seva segona intervenció de gran èxit. Durant un temps semblava que Gallardo tenia la fórmula màgica per atraure el públic jove, i els propietaris de botigues i bars li van confiar la remodelació dels seus locals, per l’aura de garantia d’èxit que desprenia el seu imaginari colorista, nostàlgic, eclèctic i fresc. El més rellevant de Gallardo és que, a més de crear una forma particular de treballar, aconsegueix fer del seu nom una marca (Show Gallardo) i convertir la professió de la decoració en un fenomen «mediàtic ». La seva aparició al carrer Tuset comença amb la botiga Renoma, on venien la indumentària més «in», en l’argot del moment, i segueix amb The Pub Tuset i una llarga llista de projectes. El fenomen Gallardo cristal·litza quan el decorador obre un pub propi al carrer Mallorca, per gestionar la multitud de visites que envaïen el seu estudi.

foto-1

«Que ningú acusi Gallardo d’haver inventat el tedi neocapitalista. Ja era allà i ell s’ha limitat a divertir-lo una mica i, en bona part, a caricaturitzar-lo. Quan passin vint anys, les caricatures decoratives de Gallardo revelaran als joves cibernètics l’existència d’un estrany mag de patilles blanques que va ordir la sofisticació d’una ciutat i que gairebé ho aconsegueix.» Caldria un «mapeig», o un esquema de relacions, per poder evidenciar les diferents connexions existents entre tota la trama de llocs, personatges i successos que conformarien aquesta història de la modernitat catalana. Oriol Regàs, impulsor del mític establiment Bocaccio (que va traspassar les parets de la refinada boîte per estendre tentacles al cinema, la música, el disseny de mobles, la indumentària…), entra en la història de què parlem quan se li ofereix la possibilitat de gestionar el Doblón, un dels primers bars oberts al carrer, anterior al boom. «Leopoldo Rodés, amb qui compartíem replà d’oficina, em va proposar gestionar el Doblón. Em va semblar bé, però vaig insistir que s’havia de redecorar. Ho vam encarregar a Joaquín Gallardo, interiorista que havia triomfat donant color al carrer Tuset. Rebatejat com The Pub Tuset, es va convertir en un centre de reunió de cineastes, freqüentat per integrants de l’Escola de Barcelona.»5 L’establiment renovat compta amb una façana completament groga (incloent-hi el tendal a joc), amb una pèrgola situada a la vorera. El decorador mateix l’anomenaven «l’home de groc», per la seva fixació colorista. A l’interior, de dos nivells, una evocació total de les pel·lícules de gàngsters, d’Al Capone. Un color verd peculiar recorre tot l’espai, buscant aquest aspecte d’antre de Chicago. Després de la reforma, el bar passa de ser un establiment solitari a un dels més freqüentats de la ciutat, sempre ple de gent. A la part superior hi situa la barra i a baix un bar-sala d’estar (living). A més del verd gàngster, tot l’espai és un continu de paper florejat a les parets. Al damunt del florejat, alterna una composició de pòsters gairebé superposats, una barreja d’elements amb un resultat molt atractiu per al públic: una forma de teatralitzar l’interiorisme. Oriol Bohigas acusava Gallardo de «decorador reaccionari», i en un article a Serra d’Or el decorador s’explicava dient que creava ambients per a la gent del seu temps, sense tenir en compte la tradició immediata, ni tan sols si sobreviurien. «En les obres de Gallardo hi ha una certa fugacitat, que és la seva principal justificació. Són una mena de happening decoratiu més enllà del bé i el mal del disseny i pensem que del bé i el mal revolucionari i reaccionari. Aquesta mena de garrotades verbals caldria donar-les a molts vampirs que corren solts disfressats de rendistes ideològics. Gallardo és un cas a part.»

foto-32

Els seus projectes al carrer sempre tenien, segons deia ell mateix, el denominador comú de la intuïció com a base projectual. Van ser els primers establiments de ruptura amb la falta d’imaginació que es vivia en aquella època, que van trencar amb la idea lineal de carrer i la coherència arquitectònica, i van aconseguir que deixés de ser un carrer comercial més. La feina de Gallardo, lluny de la coherència projectual, es basava en la creació de fórmules d’atracció de la joventut i de qui volia rejovenir-se, i materialitzava diferents components de l’imaginari jove: amb Renoma, la indumentària, amb The Pub Tuset, la festa, i amb Norton, la moto…… La distinció de la seva feina prové també d’aquesta capacitat de creació d’ambients i d’una evocació concreta. Aquesta teatralització o tematizació dels ambients topa frontalment amb la idea racionalista d’intentar crear espais i arquitectures de la universalitat i la neutralitat, però, d’altra banda, és una altra forma de generar imaginaris i relats, encara que sigui inconscientment. El treball de Gallardo com a interiorista evoluciona. La seva reaparició al carrer, anys després, amb l’encàrrec de la botiga de roba Conti es produeix en uns termes completament diferents, emmarcat en un projecte propi del que anomeno l’«estètica sintètica», que evoca de manera subtil l’imaginari espacial. Tots els materials utilitzats són industrials, sintètics, i el projecte no deixa lloc a l’atzar: la disposició dels elements parteix d’una geometria meticulosa, que no vol dir lliure de fantasia.

foto-42

Per parlar d’aquest salt en la forma i el gust decoratiu, seguirem centrats en el Pub Tuset. Cap al 1973, el Pub canvia de propietaris i, de nou, intervenen al local amb un resultat completament diferent. El projecte i la realització del nou interiorisme van encarregar- se a Hans Christian Ostergaard, amb la idea principal d’aconseguir amplitud i moviment dins els espais determinats per les parets existents. Per aconseguir-ho van construir un altell que contingués la maquinària, els vestidors, el lavabo del servei i el magatzem. Traslladant els lavabos situats al mig de la planta baixa cap al fons del local, van aconseguir una planta completament lliure. Per tal de provocar el moviment interior, s’hi va afegir una nova escala i es va ampliar l’existent. La sensació d’amplitud i moviment visual es va aconseguir amb la disposició de miralls a les parets laterals. Els colors es van limitar molt: un to violeta per a terra i parets (amb els emmoquetats típics del moment), un teixit beix i marró ratllat disposat en diagonal per a les tapisseries i un to intermedi de la barreja d’aquests dos colors amb un acabat brillant per als sostres. En els interiors de l’«estètica sintètica» tenen tanta importància els materials envoltants que recobreixen pràcticament totes les superfícies, sense concessions, com la il·luminació, que és molt estudiada. Tret de la barra, on s’instal·len llums «convencionals», a la resta de l’espai tota la il·luminació és indirecta a base de focus amb frontals metàl·lics que retroil·luminen, o llums/cortina que actuen com un filtre de llum ambiental, i amb això s’obté una atmosfera relaxant i contínua en tot l’espai, un recer d’intimitat i descans. És en aquesta direcció que es va enfocar l’establiment renovat, com un espai de desconnexió i descans de l’acceleració de la ciutat. Les necessitats estaven canviant.

foto-52

«A la Barcelona d’avui, a l’Espanya d’avui, el carrer Tuset significa molt. Significa que aquesta Spain nostra algun dia pot deixar de ser different.»7

Notes

1. Oriol Regàs: Los años divinos. Barcelona: Ed. Destino, 2010, p. 263.

2. Tuset Street (1968), pel·lícula dirigida finalment per Jorge Grau, amb guió de Luis Marquina, protagonitzada per Sara Montiel i Patrick Bauchau, produïda per Cesáreo González/ Proesa.

3. «El imperialismo expansionista de Tuset Street», Hogares Modernos, 53 (desembre de 1970), p. 72.

4. «Show Gallardo», Hogares Modernos, 28 (setembre de 1968).

5. Oriol Regàs: Los años divinos. Barcelona: Ed. Destino, 2010, p. 264.

6. «Show Gallardo», Hogares Modernos, 28 (setembre de 1968).

7. Joan de Serrallonga: «Tuset Street, un enclave “in” en Barcelona», Triunfo, any XXII, núm. 281 (21 d’octubre de 1967), p. 45